Els nombrosos sistemes mecànics i electrònics de visionament d’imatges en moviment han conegut diversos procediments d’enregistrament i reproducció del so.
L’inventor americà Edison ja va pensar en fer parlar les seves màquines que permetien veure imatges dinàmiques. A final del s.XIX, va equipar alguns dels seus kinetoscopis -aparells de visió individual- amb fonògrafs, ginys que reprodueixen per mitjans mecànics els sons enregistrats en un cilindre.
Va inventar així el Kinetòfon. Però el seu invent -desenvolupat juntament amb el seu ajudant Dickson- no va aconseguir el sincronisme entre el so i els moviments del llavis.
A Europa, des de les primeres projeccions dels germans Lumière, les sessions de cinema es feien acompanyades de músics i efectes en directe. Però restava clar que l’acompanyament sonor adient seria aquell que aconseguís gravar i reproduir so mecànicament.
Per fi i paral·lelament a altres invents, el Cronògraf de Leon Gaumont va aconseguir sincronitzar el projector i el fonògraf, encara que el procediment exigia que l’operador adaptés constantment la velocitat de projecció de la pel·lícula.
L’ideal fora enregistrar la imatge i el so en la mateixa pel·lícula. Així que es van fer diversos experiments però no van tenir èxit, excepte aquells que van demostrar que es podia transformar les ones sonores en impulsos lluminosos i restar gravades al cel·luloide. Però el sistema trigaria en concretar-se.
Molts cineastes impressionaven primer la pel·lícula i sense banda sonora. Seguidament s’enregistrava la veu de l’actor llegint o cantant el guió, a la vegada que sonava la música.
La irrupció de la ràdio a les llars a final dels anys 20 va plantejar una greu amenaça: una retransmissió important podia deixar els cinemes buits. Calia espavilar.
La Warner Brothers va decidir explotar el seu propi sistema de so en disc: el Vitaphone, una màquina que sincronitzava sons i imatges. En connectar el projector, la pel·lícula i el disc giren al mateix temps. L’operador de cabina col·locava l’agulla en un determinat solc del disc, per a que el so comencés en el moment degut. Un únic motor posava en marxa imatge i so, i així passaven sincronitzats. El disc portava la pista sonora i el projector tenia incorporat un lector de so. L’operador havia de fer sincronitzar els discos amb les bobines del film.
El 1926 es va estrenar Don Juan, el primer film amb una partitura plenament sincronitzada.
Però el 1927 el procediment va quedar perfeccionat en el film El cantor de jazz, que va assolir un gran èxit.
El triomf del sistema Vitaphone va animar a altres i el 1929 ja hi havia uns 200 sistemes incompatibles de cinema sonor en disc en funcionament.
El sistema va ser superat pel procediment Fox Movietone que gravava el so directament sobre la pel·lícula. Va suposar la victòria del so incorporat al cel·luloide.
El principi bàsic del sonor consisteix en la reproducció fotogràfica de les vibracions sonores sobre la pel·lícula, en una banda lateral a l’esquerra dels fotogrames. Una cèl·lula fotoelèctrica transforma en energia elèctrica les vibracions d’intensitat de la llum que travessa la banda. Aquesta energia elèctrica, convenientment amplificada, és convertida en so per un altaveu.
L’aparició de la cinta magnètica va significar un gran progrés tècnic. La banda sonora podia ara tenir enregistrat també el so magnèticament.
Els anys 50, la televisió va suposar el consum permanent d’imatges i sons a casa.
Però, alhora, la televisió va suposar una ferotge competència i la indústria del cinema va pensar que la millor manera de competir era creant pantalles de gran format i so estereofònic que proporcionessin espectacularitat.
El sistema més espectacular va ser el Cinerama, que requeria 3 projectors que unien les 3 imatges sobre una triple macropantalla còncava. El so estereofònic amb 6 pistes sonores i 20 altaveus arrodonien l’espectacle.
Els anys 70 va aparèixer el Sensurround, sistema d'efectes especials desenvolupat per Estudis Universals, que aconseguia fer sacsejar i vibrar les cadires del cinema durant les escenes d'acció.
Més modernament, l’Imax és un cinema de gran format amb un sol projector. El so de les pel·lícules és multicanal i està format per 6 canals numerats. Cada canal és reproduït per un sola caixa acústica. Els altaveus estan distribuïts per la sala, que disposa de dos sistemes de so: analògic i digital.
Les sales de cinema estàndars fan servir Dolby, sistema supressor de soroll, que va néixer amb la finalitat de millorar la qualitat dels sistemes de so existents.
El 1990 va aparèixer el DTS (Digital Theater System), sistema digital de codificació de so que permet l’existència de 6 canals independents d’àudio en un sol senyal comprimit. Aquest sistema no incorpora les dades impreses a la cinta, sinó que venen gravats en un CD-ROM a part. De nou s’emprava un disc com a suport per al so.
El cinema digital, basat en sistemes de projecció digitals, compta com a millor exemple amb el DLP (Digital Light Processing), procediment format per un dispositiu d’estat sòlid. El so es distribueix en 6 canals i per al Dolby s’utilitza un adaptador de digital.
Per la seva part, el televisor o el videoprojector, convertits en espectacle domèstic gràcies a la incorporació d’equips de so envoltants, han fet d’una estança habitual un petit cinema. El propòsit del cinema a casa és traslladar-hi l’experiència de les sales de cinema. La possibilitat d’instal·lar una petita sala de visionat de cine a la sala de casa resulta molt atractiva. El que es pretén és dotar a la llar d’un major grau de confort i comoditat, afavorint i potenciant la qualitat dels sistemes audiovisuals convencionals. Un sistema comú de cinema a casa compta amb diversos elements fonamentals i indispensables: reproductors, element de projecció i altaveus.
Els ordinadors multimèdia, inclòs amb so envoltant, han enriquit el món de la reproducció audiovisual amb possibilitats fins i tot interactives. |
